Durant aquestes dues últimes setmanes Igualada es va veure envaïda per apassionats de la fotografia que van visitar la ciutat aprofitant el FineArt, el festival de fotografia de la capital de l’Anoia. Càmera en mà, es van aplegar en diversos punts de la localitat per a visitar la cinquantena d’exposicions i per a participar en les diferents activitats organitzades per l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, com una taula rodona amb professionals, el ral∙li fotogràfic, o bé el mercat i els tallers.

  Revela-T: demostració del col∙lodió humit

Entre aquests destacava el de demostració de la tècnica del col∙lodió humit, a càrrec de Revela‐T, i que va   tenir lloc el passat dissabte 8, amb força interessats a conéixer de prop aquesta tècnica antiga. A la parada muntada sota el sol, una càmera de gran format i uns quants estris de laboratori rebien els assistents, segurament més familiaritzats amb el món digital que no pas amb el d’un segle i mig enrere; allà hi podiem veure treballs ja acabats mentre observàvem tot el procés de preparació de la placa de vidre, el revelat i la imatge resultant.

Allà mateix, a l’altra banda de la plaça, la Biblioteca acollia un parell d’exposicions. De fet, tot el centre n’anava ple, d’espais on es mostraven les fotos, així que de seguida ens vam posar mans a l’obra i vam fer cap a veure les obres pictorialistes del mestre Ortiz Echagüe, que penjaven de les parets de la sala municipal d’exposicions i que, a través de la tècnica del carbó Fresson, ens transportaven a principis de segle passat.

Sala municipal d'exposicions: José Ortiz Echagüe

El Museu de la Pell, ubicat a Cal Boyer, una antiga fàbrica tèxtil cotonera de finals de segle XIX, va ser l’espai principal per a les mostres, amb un total de 16 exposicions. Treballs de tot tipus, ja que hi convivien els de professionals de primera línia amb els d’estudiants i d’aficionats, barrejant amb poc encert, no tan sols temàtiques i discursos sinó també nivells de qualitat. Així, doncs, en una mateixa sala hi podiem trobar reportatges elaborats per fotògrafs de prestigi al costat d’obres molt menors.

Salvant aquesta inconveniència, que podia haver‐se evitat fàcilment agrupant les mostres en sales segons temàtica i/o nivell professional, la veritat és que era un gran plaer passejar‐se pels diferents espais del museu i poder gaudir d’obres tan diverses com les fotos de Gabriel Tizón (“Vidas”, magnífiques imatges del continent africà), el treball conjunt d’Oriol Casanovas i Diana Kingsbury retratant una regió de la Xina, els curiosos retalls familiars de Maria Gregori, i el documental “Oh la la” de Francesc Fàbregas, entre molts altres.

Museu de la Pell: sala d'exposicions


 


Museu de la Pell: Samuel Aranda




En una sala a part, en el racó més especial de la fàbrica, i amb la llum del sol que ja començava a canviar i banyava l’espai amb tons lleugerament ataronjats, les immenses fotografies de Samuel Aranda ens donaven   la benvinguda. Còpies en blanc i negre que captaven absolutament l’atenció de qui entrava allà i que ens mostraven part del projecte en què el fotoperiodista està treballant actualment: “Iemen, després de la primavera”.


Però de totes les mostres que hi havia jo em quedo amb les fotos d’Héctor Mediavilla. Com sempre. No puc evitar‐ho, les seves imatges m’enganxen completament des de fa anys, em captiven. Amb la seva habitual destresa i els seus característics colors i contrastos ens mostrava el Grande Hotel de Moçambic, el que va ser l’hotel més important, elegant i luxós de tot el continent i que avui dia, ja força deteriorat, acull un gran nombre de persones que hi malviuen.


Aprofitant que l’entrada era gratuïta vam visitar també la resta de les sales, que mostren quin tractament rep la pell i el treball de les adoberies, i així vam conéixer una mica més sobre la història industrial i vam poder gaudir d’un edifici força interessant estèticament.


Reprenent la ruta, vam trobar‐nos, entre molts altres, amb els paisatges de Luis Vioque al curiós espai de l’Empremta, amb el fons fotogràfic Thomas i Rossin a la rectoria de Santa Maria, on vam veure com eren Igualada i l’Anoia a començaments del segle XX, i amb la mini‐mostra de Colita (imperdible la seva retrospectiva que en fa La Pedrera a Barcelona), per arribar al claustre de l’Escola Pia, on s’hi exposaven, en una nova barreja evitable, les fotografies participants del Fotosport 2012 (esport) i els treballs d’Alícia Rius (natures mortes, principalment).


Rectoria de Santa Maria: fons Thomas i Rossin (IEFC)


 




Portal del Llevador: Colita


Per acabar, Man Ray ens va acollir amb bona part de la seva obra, que cobria les parets de l’antic escorxador de la ciutat (un altre edifici interessant). La sensació va ser acollidora i inquietant alhora, potser per ser ja de nit, potser perquè no hi havia ningú més a la sala, potser pel fet de trobar‐nos en un escorxador, potser per les pròpies imatges surrealistes de Man Ray, però vam encertar deixant pel final aquesta exposició, homogènia i pausada, amb un mateix estil, i que mostrava alguns dels seus ”rayogrames” i molts dels seus retrats, de manera que ens van dir bona nit uns quans artistes del segle passat i vam marxar amb molt bon gust de boca i un somriure als llavis.


L'escorxador: Man Ray


Com serà la tercera edició del FineArt? Sincerament espero que més potent, però igual d’interessant o més, i que segueixi una línia expositiva més clara; és lògic pensar que, ja que ho organitza l’agrupació fotogràfica de la ciutat, els seus membres voldran veure exposades les seves obres a les parets dels diferents espais de la ciutat, tot i que barrejar‐les amb els treballs dels professionals no crec que aporti res de bo a cap de les parts i, de retruc, el festival se’n pot veure perjudicat. Els meus millors desitjos pel FineArt 2015, que és una trobada molt necessària al nostre país.