SINESTÈSIES

Diferents sentits que participen en un mateix acte perceptiu… Evocacions creuades que ens estimulen realimentant-se les unes amb les altres i fent-se més vives… Arts i sensacions entremesclades en diàleg: narrativa i sons, cinema i sabors, poesia i colors, arquitectura i olfacte… O, potser, visió i dansa, tacte i poesia, gust i novel·la, so i pintura…

De Murakami, jo em quedaria amb La cacera de l’ovella salvatge-per la seva arquitectura narrativa impecable- o amb Kafka a la platja -una novel·la que transita per territoris fronterers, on conflueixen el realisme i el fantàstic, la lucidesa i el somni-. Tanmateix, Tòquio Blues és l’obra que el va fer popular mundialment. A les seves pàgines, alhora que seguim les aventures amoroses de l’introvertit universitari Toru Watanabe, trobem un magnífic retrat del paisatge sonor de finals dels seixanta, una acumulació calidoscòpica de moltes de les músiques que van configurar aquella dècada efervescent.

Els personatges de Tòquio Blues toquen la guitarra i el piano, van a concerts, posen vinils escoltats una i altra vegada, tenen pòsters de músics a la paret de l’habitació, fan vida en bars musicals i en botigues de discos, estudien o donen classes de música… I se’ns desplega aquest mural ple de referències de molts gèneres: la clàssica -Bach, Brahms, Ravel, Mozart…-, el jazz -els discos Waltz for Debbie de Bill Evans i Kind of Blue de Miles Davis, però també Thelonius Monk, Ornette Coleman, John Coltrane…-, el folk -Scarborough Fair en versió de Simon and Garfunkel, Green Fields, 500 miles…-, el soul -Marvin Gaye, Bee Gees, Spinning Wheel de Blood, Sweat and Tears, Up on the Roof de The Drifters…-, l’easy listening -un disc de Henry Mancini amb Dear Heart, l’extens repertori de Burt Bacharach…-, el rock -White Room dels Cream, Proud Mary, els Stones…- o la bossa nova -Desafinado, Garota d’Ipanema…-. Tot això i més sona entre les línies d’aquesta novel·la. I, per damunt de tot, The Beatles: Michelle, Nowhere Man, Julia, Here Comes the Sun, Yesterday, Something, The Fool on the Hill, Penny Lane, Blackbird, When I’m Sixty-Four, And I Loved Her, Hey Jude, Eleanor Rigby, el disc Sergent Pepper’s Lonely Hearts Club Band sencer…

El classicisme pop dels de Liverpool acoloreix l’obra de Murakami i li dóna l’autèntic to seixanter. I és que The Beatles segueixen actuant com un referent, són una banda sonora imprescindible i de revisitació obligada. Més enllà dels eterns debats sobre el disc preferit, si el barroquisme del Sergent Pepper’s o l’essencialisme de l’àlbum blanc, la seva discografia és un territori íntim on tornem una i altra vegada a agafar forces.

En aquest cas, Murakami fins i tot agafa en prèstec un títol dels Beatles per anomenar la seva novel·la: Noruwei No Mori, en l’original japonès, el Norwegian Wood de Lennon i McCartney. Ja a les primeres línies, escoltar una ensucrada versió orquestral d’aquest tema actua com una magdalena proustiana i esclata el flashback que ens porta a la joventut del protagonista. En un altre passatge, llegim “Quan sento aquesta cançó a vegades em poso molt trista. És estrany, però és com si estigués perduda enmig d’un bosc espès -va dirla Naoko-. Estic sola, tot és fred i fosc, i no ve ningú a salvar-me.”. Una brillant manera d’explicar aquesta cançó d’amors fugaços i hivernals.

Finalment: quina ment retorçada ens va castigar, als lectors catalans i espanyols, amb el títol Tòquio blues? Norwegian Wood és prou fàcil i entenedor… Bé, d’una banda, l’acció passa a Tòquio, però enmig de tanta música… no hi apareix ni un blues! Si algú creu que el món de l’edició és més rigorós que aquells gloriosos títols de cinema adaptats al castellà de maneres inversemblants o sense cap relació amb l’original, doncs no. Sembla ser que el blues és més comercial que una cançó dels Beatles, i aquí traductor i editor van creure que ens feien un favor repintant la portada amb un color que no té res a veure amb l’interior de la novel·la. Lamentable llicència.

Xavier Balfegó

Foto: Snowy Ridge, de Brian Kosoff

 

SINESTESIAS

Sentidos distintos participando en un mismo acto perceptivo… Evocaciones cruzadas que nos estimulan realimentándose las unas con las otras y haciéndose más vivas… Artes y sensaciones entremezcladas en diálogo: narrativa y sonidos, cine y sabores, poesía y colores, arquitectura y olfato… O, quizás, visión y danza, tacto y poesía, gusto y novela, sonido y pintura…

Murakami y The Beatles

De Murakami, yo me quedaría con La caza del carnero salvaje -por su arquitectura narrativa impecable- o conKafka en la orilla -una novela que transita por territorios fronterizos, donde confluyen el realismo y lo fantástico, la lucidez y el sueño-. Sin embargo, Tokio Blues es la obra que le hizo popular mundialmente. En sus páginas, al tiempo que seguimos las aventuras amorosas del introvertido universitario Toru Watanabe, encontramos un magnífico retrato del paisaje sonoro de finales de los sesenta, una acumulación caleidoscó- pica de un gran número de músicas que configuraron aquella década efervescente.

Los personajes de Tokio Blues tocan la guitarra y el piano, van a conciertos, pinchan vinilos escuchados una y otra vez, tienen pósters de músicos en la pared de la habitación, hacen vida en bares musicales y en tiendas de discos, estudian o dan clases de música … Y se nos despliega este mural lleno de referencias de múltiples géneros: la clásica -Bach, Brahms, Ravel, Mozart…-, el jazz -los discos Waltz for Debbie de Bill Evans y Kind of Blue de Miles Davis, pero también Thelonius Monk, Ornette Coleman, John Coltrane…-, el folk -Scarborough Fairen versión de Simon and Garfunkel, Green Fields500 miles…-, el soul -Marvin Gaye, Bee Gees, Spinning Wheelde Blood, Sweat and Tears, Up on the Roof de The Drifters…-, el easy listening -un disco de Henry Mancini ambDear Heart, el extenso repertorio de Burt Bacharach…-, el rock -White Room dels Cream, Proud Mary, los Stones…- o la bossa nova -DesafinadoGarota d’Ipanema…-. Todo esto y mucho más resuena entre las lineas de esta novela. Y, por encima de todo, The Beatles: Michelle, Nowhere Man, Julia, Here Comes the Sun, Yesterday, Something, The Fool on the Hill, Penny Lane, Blackbird, When I’m Sixty-Four, And I Loved Her, Hey Jude, Eleanor Rigby, el disco Sergent Pepper’s Lonely Hearts Club Band entero…

El clasicismo pop de los de Liverpool colorea la obra de Murakami y le da el verdadero tono sesentero. Y es que The Beatles siguen actuando como un referente, son una banda sonora imprescindible y de revisitación obligada. Más allá de los eternos debates sobre el disco preferido, si el barroquismo del Sergent Pepper’s o el esencialismo del álbum blanco, su discografía es un territorio íntimo al que regresamos una y otra vez a coger fuerzas.

Esta vez, Murakami incluso toma en préstamo un tema de los Beatles para titular su novela: Noruwei No Mori, en el original japonés, el Norwegian Wood de Lennon y McCartney. Ya en las primeras líneas, escuchar una azucarada versión orquestal de este tema actúa como una magdalena proustiana y estalla el flashback que nos lleva a la juventud del protagonista. En otro pasaje, leemos “Cuando escucho esta canción a veces me pongo triste —comentó Naoko—. No sé por qué, pero me siento como si me encontrara perdida en un espeso bosque. Hace frío, está muy oscuro y nadie viene a ayudarme…”. Un brillante modo de explicar esta canción sobre amores fugaces e invernales.

Finalmente: ¿qué mente retorcida nos castigó, a los lectores españoles, con el título Tokio BluesNorwegian Wood es lo suficientemente fácil y comprensible… Bien, por un lado, la acción se desarolla en Tokio, pero en medio de tanta música… ¡no aparece ni un blues! Si alguien cree que el mundo de la edición es más riguroso que aquellos gloriosos títulos de cine adaptados al castellano de modos inverosímiles o sin ninguna relación con el original, pues no. Parece ser que el blues es más comercial que una canción de los Beatles, y aquí traductor y editor creyeron que nos hacían un favor repintando la portada con un color que no tiene ninguna relación con el interior de la novela. Lamentable licencia.

Xavier Balfegó

Foto: Snowy Ridge, de Brian Kosoff