Hi ha una sensació més excitant per a un amant del cinema d’animació que el desafiament d’haver d’escollir d’entre més de 200 curtmetratges? Seleccionar – per desgràcia no pots estar en totes les seus alhora – exigeix ​​una bona planificació, és a dir, recerca d’informació, intuïció i confeccionar una graella pròpia (en el meu cas d’un dia) a partir de la proposta del festival (4 dies)

Mentre conduïa cap a Lleida per assistir a la 17a edició de l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, va venir a la meva ment la frase lapidària de Peter Greenaway “el cinema ha mort.” Detesto les afirmacions categòriques però ningú pot llevar-li la raó al senyor Greenaway. El descens d’espectadors i el tancament de cinemes (que es produeix des de fa anys, molt abans que comencés també, tristament, el de llibreries) evidencien que, més enllà de la provocació, la seva no era cap afirmació gratuïta.

Aliens a aquest ombrívol panorama cultural, els curtmetratges d’animació gaudeixen en l’actualitat d’una excel·lent salut. Potser el seu vigor es deu a l’absoluta llibertat creativa que ofereix als seus creadors i als valors d’interculturalitat que exhibeixen. O a un procés de producció més artesanal i col·laborativa que industrial. O a la invitació a explorar, experimentar, reivindicar, denunciar, obrir els ulls a noves realitats. Paisatges humans als quals Animac ha obert la porta en l’excel·lent monogràfic “A través de la realitat.”

En el moment actual, quan assistim amb estupor dia rere dia a la deriva política i social que s’ha instal·lat en la nostra societat, una jornada a l’Animac ha estat el més semblant a respirar aire pur al cim d’una muntanya. I compartir butaques amb públic de totes les edats (constato que els nens aplaudeixen amb més entusiasme que els adults) com anar a una manifestació silenciosa de milers de persones (23.000 espectadors segons els organitzadors) per dir una cosa molt clara: avui, més que mai, necessitem imaginar, conèixer altres realitats, denunciar, escoltar, compartir. I també passar-ho bé.

Aquí va una petita selecció dels meus  vídeos preferits (dels exhibits dissabte)

¡Respireu fondo i gaudiu!

 

Fresh Guacamole de PES / EUA

Curt guanyador del Premi del Públic i nominat a la categoría de millor curt animat dels Oscar 2012. Els brevíssims stop motion de PES són sempre genials. Encara que per al meu gust no el considero el millor de tots els curts vistos a Animac (especialment si el comparo amb l’extraordinari Western Spaghetti realitzat també per PES uns anys abans) Això si, donen unes ganes de menjar guacamole…

 

Fear of flying de Connor Finnegan / Irlanda (tràiler!)

Pel meu gust el millor i també el més simpàtic dels curts que vaig veure dissabte. Presentat a la secció Petit Animac. Un ocellet prefereix quedar-se a casa a passar l’hivern i no desplaçar-se cap al sud amb la resta dels seus companys: té por a volar. Un prodigi, com els curts d’Aardman però sense plastilina. Només existeix el link del curt, espero poder-lo compartir sencer més endavant.

 

Seeking refuse: drawing for memory / Andy Glynne / Regne Unit

Durant la guerra a l’Afganistan, una nena fuig del país amb la seva àvia, sense els seus pares. Aquesta pel·lícula explora el dolor de la separació i les esperances de tornar a veure els seus pares algun dia. Commovedora. La podeu veure en aquest link de vimeo: http://vimeo.com/44516196

 

Academia de especialistas / Miguel Gallardo/ Espanya

Curt presentat a la secció Tots som especials. Com afirma Miguel Gallardo, pare d’una persona amb autisme: “És una petita història perque tots  ens sentim orgullosos de les habilitats dels nostres fills i de com supleixen els seus problemes i la seva discapacitat amb imaginació i intel•ligència. “Com al seu còmic “María y yo”, Gallardo s’acosta al tema de l’autisme amb sentit de l’humor i sensibilitat, sense caure mai en la sensibleria.

 

Father / Ivan Bogdanov, Moritz Mayerhofer, Asparuh Petrov, Veljko Popovic, Rositsa Raleva i Dmitry Yagodin / Bulgària (tràiler!)

Un curt amb imatges fascinants però dur, duríssim. Un diàleg impossible: el que mai succeeix entre un pare i un fill. Perquè “és necessari molt temps per acostumar-se a ser pare i fill.”  Uns dibuixos fascinants però que et deixen sense alè. L’animació als països de l’Est té el seu propi segell.

FATHER – short clip 1 from Bonobostudio on Vimeo.

 

1977 / Laura Gonçalves / Regne Unit

Les dificultats d’una nena per trobar la seva identitat, per desfer un nus en què l’ha embolicat la societat. Una reflexió animada sobre la construcció de la identitat sexual.

 

A Pig’s Tail / Sarah Cox / Regne Unit

La Ginger és una porqueta que creu que existeix una granja a la natura on viure feliç amb la seva família, però la realitat és més dura…  Un curtmetratge de la Societat Protectora d’Animals dels Estats Units,  amb el segell d’Aardman, que denuncia l’explotació a que es veuen sotmesos els animals a les granges.

* Cliqueu d’amunt de la imatge i escolliu el vídeo dins del menú. Versió en anglès, ideal per fer pràctiques. Pel que s’escolta, els porquets vocalitzen millor que molts actors humans… ;)

 

Castellano

¿Existe una sensación más excitante para un amante del cine de animación que el desafío de tener que escoger entre más de 200 cortometrajes? Seleccionar – por desgracia no puedes estar en todas las sedes a la vez- exige una buena planificación; es decir, búsqueda de información, intuición y confeccionar una parrilla propia (en mi caso de un día) a partir de la propuesta por el festival (4 días)

Mientras conducía para asistir en Lleida a la 17a edición de Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, vino a mi mente la frase lapidaria de Peter Greenaway “el cine ha muerto.” Detesto las afirmaciones categóricas pero nadie puede quitarle razón al señor Greenaway. El descenso de espectadores y el cierre de cines (que se viene produciendo desde hace años, mucho antes de que empezara también, tristemente, el de librerías) evidencian que, más allá de la provocación, no es ninguna afirmación gratuita.

Ajenos a este sombrío panorama cultural, los cortometrajes de animación gozan en la actualidad de una excelente salud. Quizás su vigor se debe a la absoluta libertad creativa que ofrece a sus creadores y a los valores de interculturalidad que exhiben. O a un proceso de producción más artesanal y colaborativo que industrial. O a la invitación a explorar, experimentar, reivindicar, denunciar, abrir los ojos a nuevas realidades. Paisajes humanos a los que Animac ha abierto la puerta en el excelente monográfico “A través de la realidad.”

En el momento actual, cuando asistimos con estupor día tras día a la deriva política y social que se ha instalado en nuestra sociedad, una jornada en el Animac ha sido lo más parecido a respirar aire puro en lo alto de una montaña. Y compartir butacas con público de todas las edades (constato que los niños aplauden con más entusiasmo que los adultos) como acudir a una manifestación silenciosa de miles de personas (23.000 espectadores según los organizadores) para decir algo muy claro: hoy, más que nunca, necesitamos imaginar, conocer otras realidades, denunciar, escuchar, compartir. Y también pasarlo bien.

Aquí va una pequeña selección de mis 5 vídeos favoritos (de los exhibidos el sábado)

¡Respirad hondo y disfrutad!

 

Fotos; Animac y Mita Oliver