Havia sentit a parlar varies vegades de Gallecs. Un espai natural, supervivent de l’especulació urbanística, que existia en un indret del Vallès, envoltat de ciutats i polígons industrials. La seva ubicació era per a mi un misteri, malgrat haver passat -sense saber-ho – molts cops pel seu costat, conduint per l’autopista AP-7.

El seu nom evocava en mi quelcom fantasiós, com el dels llocs que no apareixen als mapes, potser perquè només habiten a la nostra imaginació, potser perquè intuïm que no existeixen encara que la gent parli d’ells.

Un diumenge d’hivern, sol i bona temperatura. Amb ganes de desconnectar de la ciutat i caminar per la natura, però massa tard per anar lluny de Barcelona. Em ve a la memòria aquest nom. Gallecs. Segons Google Maps a només 18 minuts del nostre punt de partida de Barcelona.

Mentre condueixo cap al nostre destí penso si serà un error anar-hi un diumenge: imagino aglomeracions, crits, nens, bicicletes, gossos, el diumenge massificat d’un parc a la ciutat. Afortunadament, m’equivoco.

Potser pel fet d’haver aparcat el cotxe a un carrer de Mollet i tenir una de les seves entrades al costat mateix de l’autopista, tinc la sensació que entrem a un parc urbà. Un parc molt gran i ben senyalitzat, de 775 hectàrees; el que podria resultar de sumar, per exemple,  les hectàrees del Central Park de NY (341) i del més gran de Catalunya, el Parc de Vallparadis de Terrassa (395). O d’entrar en un tan gran com el Bois de Bolougne, a París.

Però és a l’inrevés. Gallecs era un espai rural que l’any 1.968 havia estat condemnat a ser una ciutat, una gran ciutat de 130.000 habitants. La seva victòria, després d’anys de lluites i reivindicacions, ha estat sobreviure, conservar el seu territori, un espai de gran interés agrícola i mediambiental.

Ens rep un horitzó subtil, delicat, minimalista. La horitzontalitat del seu territori conforma un paisatge amable, suau, acollidor, alié a les lluites que ha viscut les últimes dècades.

Gallecs és un estat d’ànim. Ens transmet calma, serenitat, tot i estar a pocs metres de l’autopista, tot i estar rodejat de naus industrials. Té el poder de fascinació de la terra que s’ha rebel · lat, que ha vençut la mà destructora de l’home. És un haiku al natural, un jardi zen.

I encara que estiguem a finals de gener, aquest hivern de Gallecs sembla primavera, pel color verd dels seus camps, per les flors que comencen a obrir-se, per la bona temperatura.


Les flors s'anticipen tímidament a la primavera.Al fons, La Muntanya d'ametistes; el Montseny.

Mentre es fa fosc – ben ràpid que estem a l’hivern -, i caminem amb certa pressa perquè no coneixem del tot el camí de tornada, el paisatge es torna cada cop més fascinant i màgic. Com si estiguéssim contemplant “L’imperi de la llum” de René Magritte, com si la nit i el dia anessin cadascun per la seva banda, com si amb l’arribada de la nit, el dia –el cel perfectament blau – es resistís a desaparèixer. A pocs metres, els llums dels cotxes de l’autopista ens retornen a la realitat, creuem el pont de l’AP-7 i tornem cap a casa.

Hi ha dies i paisatges que perduren a la memòria més que altres.

 

Informació sobre Gallecs:

Espai Rural de Gallecs: http://www.espairuralgallecs.cat/

Associació Agroecològica de Gallecs: http://www.aegallecs.cat/

A la viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gallecs

La Plaga, documental sobre Gallecs, de Neus Ballús