Has dit Robador, 22, oi? Doncs mira, deu ser aquí: hi ha gent al carrer esperant per entrar.

Sí, rrrmagazín hem anat a visitar el Miniteatres, una sala del Raval on s’hi representen obres de petit format. Una iniciativa poc convencional, val a dir, ja que es tracta d’un model que ja funciona en altres ciutats i que combina diverses propostes d’oci; així, es pot gaudir de vuit representacions de curta durada, “picar” alguna cosa a l’acollidor bar, i fins i tot es pot veure l’exposició de pintures, dibuixos i fotografies que pengen de les parets del local.

L’espai, que ja té quasi un any de vida, és un club cultural de teatre que compta amb un bon grapat de socis i una considerable clientela habitual. Cada mes canvia la programació, que és temàtica, i la d’abril gira entorn a la idea d’estar tancats. Hem passat per taquilla, hem adquirit el nostre passi, i aviat una campaneta ens ha avisat que era el torn de No t’ho havia dit mai, fins ara: la història de dues germanes que es retroben inesperadament en una habitació l’any 1941, de Jofre Blesa i Jesús Milà i amb les actrius Sílvia Sabaté i Àngela Monge. Un quart d’hora i molts sentiments convulsos després sortim de la sala amb la sensació d’haver format part d’aquesta història i els seus vehements diàlegs.

  No t’ho havia dit mai, fins ara

Uns minuts per a desconnectar d’aquesta història abans d’entrar a la sala on s’hi representa Salir con vida, de Mar Serra, amb Ann Perelló i Marina Calero, una insòlita i intensa història de dues germanes tancades en un espai petit, que es debaten entre sortir o no al món exterior, superant les seves pors. En sortir de la representació ens adonem que estem en un estat de commoció.

 Salir con vida

Altre cop toca esperar al passadís, on el noi ens recorda que hem d’apagar els mòbils i estar en silenci prop de les sales. Allà aprofitem per a donar un repàs al programa que ens han fet a mans a l’entrada: ara toca Amigas para siempre, de Luis de Val, amb Carla Lladó i Ares Teixidó; una atípica història de zombis durant una visita a uns cellers, just en el moment de fer el tast del vi.

Amigas para siempre

Miniparada i seguim, ara ja és l’hora de Gato encerrado, d’Elba Romero, representada per ella mateixa i per Carlos Briones. Aquest interpreta un noi que quan es desperta s’adona que està tancat en un soterrani amb una noia, que és qui l’ha arrossegat fins allà, salvant-lo de les revoltes que assoten la ciutat i on s’han quedat tancats i incomunicats.

Gato encerrado

En acabar aquesta darrera funció ens quedem al bar prenent alguna cosa i xerrant relaxadament amb alguns autors i actors de les obres que hem vist. Aquest és un espai molt agradable i natural, sense distàncies entre el públic i els protagonistes, i convida a quedar-s’hi. Al final decidim allargar-ho una miqueta més, ja que fa una bona estona que ha començat la sessió golfa: No te quieres enterrar (Ye, ye), Titelles dins d’un calaix, El pulso i Imprevisible, un espectacle d’improvització. Sopem alguna cosa ràpidament i arribem a la darrera sessió de l’obra de Txema Torres: El pulso, amb Carlos Serrano i Miguel Ángel Flores, i que ens fa viure l’”alt pols” que es disputa entre dos homes en una sala mil·lenària per tal de decidir el futur del seu poble.

El pulso

S’acaba la funció i ens quedem amb ganes de més obres; bona estratègia, aquesta d’oferir teatre de petit format i a bon preu, ja que enganxa i convida a tornar-hi. Sales reduïdes i amb decoracions mínimes per a ambientar l’obra, on l’espectador, assegut en un taburet, forma part del propi escenari (o, millor dit, del no-escenari), integrant-lo a la història i fent-la més propera.

S’abaixa el teló. Tornarem un altre dia.